La teoria polivagal me té fascinada. Parteix de la base que el nostre sistema nerviós autònom és el responsable de detectar si podem sentir-nos segures o en perill, molt abans que ho poguem pensar, el nostre cos ja ho sap i respon.

Com funciona?

El sistema nerviós autònom als humans té tres vies:

• La via dorsal del nervi vague (o parasimpàtic) és la més antiga filogenèticament (les serps la tenen, per exemple). Quan s’activa en resposta a senyals d’alarma desencadena una reacció de bloqueig, paral·lització, dissociació… com si el cos es dormís per no sentir. És una resposta defensiva d’inmobilització, absolutament involuntària.

• La segona via a nivell evolutiu és la del sistema simpàtic. Quan s’activa en resposta senyals de perill ens prepara per lluitar o fugir. Ens mobilitza: sentim inquietud, el cor s’accelera, la respiració es fa més curta, l’oïda mitja es focalitza per poder sentir bé els sons de perill i no podem atendre bé la veu humana…

• I la tercera via, que és la més evolucionada, és la part ventral del nervi vague. Aquesta via és importantíssima ja que possibilita desenvolupar el compromís social i la connexió amb els altres. S’activa en absència de senyals de perill. És el nervi que afavoreix la connexió compassiva amb els altres i l’autocompassió. Disminueix el ritme cardíac, suavitza la nostra mirada, sintonitza l’oïda mitja amb la veu humana… I regula l’activitat de les altres dues vies, possibilitant sortir dels estats d’hiperactivació o hipoactivació, garantint la sensació de benestar, calma i connexió. Aquesta tercera via és molt important i ens aporta dues informacions molt rellevants: a) la connexió social ens aportarà tranquil·litat i benestar (estar amb persones amb qui sentir-nos segures és fonamental per contrarestar la vivència de situacions de perill i amenaça) i b) el manteniment regular d’aquesta via és clau per a mantenir en equilibri el nostre sistema immunològic.

Des de que va començar la pandèmia podem dir que la població està mantenint activada de manera gairebé continuada les dues primeres vies. A més, degut al confinament, la seguretat que ens aporta el contacte amb persones amb qui estem vinculades no s’ha pogut donar. Estem en estat d’alerta i mantenir el cos en aquesta situació de desafiament durant tants mesos té implicacions importants en la nostra salut.

Si la via vagal ventral no pot regular les dues altres vies, per la situació d’alerta constant i la no possibilitat de contacte social, per a moltes persones això implicarà ansietat o irritabilitat crònica. És més, quan la segona via de mobilització davant el perill no permeti traslladar a l’individu a un context de seguretat existeix la possibilitat que el sistema nerviós passi a activar la primera via, la vagal dorsal, que suposa un estat d’immobilitat amb característiques associades al síncope, la dissociació, la pèrdua de propòsit, l’aïllament social, la desesperació i la depressió.

Stephen Porges, autor de la teoria polivagal, fa poc que ha tret un article interessantíssim que ho explica i que vull compartir («La pandemia covid-19 es un desafío paradójico para nuestro sistema nervioso: una perspectiva polivagal» a Clinical Neuropsychiatry (2020) 17, 2, 135-138)

«Una perspectiva polivagal proporciona claridad en la comprensión de cómo nuestra vulnerabilidad percibida al virus SARSCov2 y las estrategias obligatorias de distanciamiento social y auto-cuarentena impactan en nuestro sistema nervioso. Primero, la amenaza cambia nuestro sistema nervioso autónomo a estados de defensa, que interfieren con los estados neurofisiológicos necesarios tanto para co-regularse con otros como para optimizar los procesos homeostáticos que conducen a la salud, el crecimiento y la restauración. De este modo, nuestro sistema nervioso está siendo desafiado simultáneamente por demandas incompatibles que exigen tanto evitar el contacto con el virus SARSCov2 como el cumplimiento de nuestro imperativo biológico de conectar con otros para sentirnos tranquilos y seguros. Estas paradójicas demandas requieren diferentes estados neurofisiológicos. Evitar ser infectado desencadena una estrategia de movilización crónica que regula a la baja nuestra capacidad para calmarnos a través de la comunicación y la conexión social. A pesar de regular a la baja nuestra capacidad de conexión social, nuestro sistema nervioso está intuitivamente motivado para buscar oportunidades de conexión social en las que nuestro cuerpo se sienta seguro en la proximidad de una persona segura y de confianza. Sin embargo, ahora las oportunidades de conectarse con otros, que a lo largo de nuestra historia evolutiva han sido un antídoto contra la amenaza que nos alejó de los estados fisiológicos de defensa y los sentimientos de ansiedad, ahora transmiten la amenaza de infección. Así, los recursos de contacto humano que los humanos intuitivamente usan para calmarse, pueden ahora señalar amenaza. Esta perspectiva nos coloca en un dilema, ya que ahora necesitamos tanto evitar el virus como connectar socialmente.»