Són temps d’aïllament. Confinament sona més suportable, però no deixa de ser un eufemisme per mantenir la població aïllada cadascú a la seva torre. Tot i estar sortint de l’etapa greu de la crisi pandèmica se senten veus d’autoritats diverses afirmant que a partir d’ara millor mantenir determinades pràctiques com ara les distàncies i el no contacte per prevenir el que pugui venir.

I és aleshores que sent que alguna cosa no quadra. Perquè tot i ser conscient que la reducció dels contactes en determinat moment i en determinats llocs ha ajudat a baixar l’escalada de contagis, promoure la cultura del confinament i de la distància social té molts riscos, i crec que són greus.

Vull defensar el grup i les xarxes comunitàries (a banda d’altres possibilitats de promoció de l’autogestió de la salut individual i comunitària) com a elements claus per mantenir forts els sistemes immunològics de les persones, perquè estic convençuda que la prevenció passa per ser de les millors solucions. I hi ha moltes coses a fer abans que anar a la farmàcia o vacunar-nos.

«El procés homeostàtic és el procés mitjanant el qual l’organisme manté el seu equilibri, i per tant la seva salut, enmig de condicions que varien. Per tant homeòstasi és el procés mitjançant el qual l’organisme satisfà les seves necessitats. La vida, en totes les seves formes, es caracteritza per aquest joc continu d’equilibri i desequilibri en l’organisme. Quan el procés homeostàtic falla en alguna mesura, quan l’organisme roman en un estat de desequilibri durant massa temps i és incapaç de satisfer les seves necessitats, està malalt».¹

En el plànol psicològic, la persona necessita contacte amb altres, igual que en el plànol fisiològic necessita menjar i beure. El sentit de relació amb el grup és tan natural a les persones com ho és el seu sentit de relació amb qualsevol dels seus impulsos de supervivència fisiològica. Aquest sentit d’identificació és probablement l’impuls psicològic de supervivència més primari.²

Quan les persones perden el sentit de pertinència a cercles més amplis (grups, col·lectius, xarxes comunitàries, etc.), perden valuoses fonts de suport i resiliència. La resiliència és la capacitat de l’individu per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses³.

Fa dècades que la nostra societat està desenvolupant un hiperindividualisme ferotge. Cada vegada ens veiem més com a entitats separades enlloc de parts connectades d’un conjunt més ampli. I si reconèixer aspiracions comuns i tenir identitats compartides ajuda a construir confiança, la tendència a l’increment de l’individualisme fomenta identitats restringides a un cercle cada cop més petit de relacions, amb el conseqüent allunyament dels «altres» que poden ser considerats potencials amenaces (per la salut, per l’accés als recursos, etc.). Aquesta limitació deixa les persones en pitjors condicions per regular el seu propi sistema homeostàtic, i per tant, les fa més vulnerables.

És aleshores que la depressió o l’ansietat, com a respostes neuròtiques, es converteixen en defenses davant un món amenaçador davant el qual em sent sola i en el què el suport del grup i el sentir-se partícip d’un col·lectiu més ampli passa a ser una fórmula residual (s’ha de dir que «el cadascú a casa seva» fa temps que es fomenta, només que ara és discurs oficial explícit). Davant això la neurosi és la tècnica més efectiva que ens queda per mantenir l’equilibri i el sentit d’autoregulació en una situació en la què sentim que la sort no ens afavoreix.⁴

L’índex de depressió als països industrialitzats ha augmentat constantment els darrers anys. I ha assolit proporcions epidèmiques tan grans que és probable que una persona de cada dues pateixi un episodi depressiu significatiu en algun moment de la seva vida.¹ La correlació entre la cultura individualista i la tendència d’una societat a la depressió per a mi és clara. L’Organització Mundial de la Salut va advertir el 2011 que “la presència o absència de salut mental és sobretot un indicador social”, mentre que les Nacions Unides han reclamat que s’abandoni la narració biomèdica de la depressió per centrar-nos en els “desequilibris en el poder”. D’alguna manera venen a dir que, si continuam fomentant l’individualisme, la inseguretat i la manca de relacions comunitàries, hi haurà molta depressió, i això no ho curarà la ingesta de pastilles.²

I por, depressió i ansietat són un dels principals immunodepressors que hi ha.

Què hem de fer, esperar que arribi la vacuna?