Una cosa és la informació continguda a les seqüències d’ADN de les cèl·lules del nostre cos i una altra és com s’expressa aquesta informació. És a dir, si s’expressa o no s’expressa, i si ho fa, com, amb quina intensitat, a quin ritme, etc. Aquesta segona part és la que estudia l’epigenètica. L’epigenoma regula com i en quin grau s’expressarà la informació genètica.

En els últims anys aquesta branca de la ciència està desmuntant una part important de les creences que es van heretar del sr. Darwin conforme els gens eren l’únic mecanisme de l’herència i que l’ambient no podia produir influència duradora en la genètica de la persona, de manera que no podíem heretar els efectes dels entorns a les vides dels i les nostres avantpassades.

Els estudis estan demostrant que sí.

S’ha pogut demostrar que l’epigenoma de les cèl·lules registra les experiències de la cèl·lula, així com la influència de l’ambient sobre elles a través de mecanismes bioquímics diversos (com la metilació o les modificacions a la cromatina). En altres paraules, l’efecte de l’entorn amb el que es troba una persona va traduint-se en un registre cel·lular, diferent a cada grup cel·lular o teixit, i que no té perquè ser estàtic: es pot anar modificant al llarg de la vida. Aquesta informació és molt rellevant perquè ens permet poder entendre les bases biològiques del trauma transgeneracional.

Evidentment queda molt per estudiar però cada vegada hi ha més evidències de com heretem les circumstàncies de les nostres generacions anteriors i que la genètica que es transmesa porta amb ella a través de l’epigenètica molta informació més enllà dels propis gens.

Alguns exemples il·lustratius: La mala alimentació d’una persona pot fer que els seus néts siguin propensos a engreixar¹ o descendents de persones fumadores poden ser més vulnerables a patir càncer de pulmons sense haver fumat mai² o com els descendents de presoners de guerra poden viure menys que els de la resta de soldats³.

I aquí és on vull anar a parar, en l’impacte que poden tenir els traumes viscuts per avantpassades o avantpassats. En una societat en la què moltes tenim familiars que varen lluitar a la guerra del 36 o que varen patir la brutal repressió d’una dictadura aquest aspecte no el podem passar per alt. És evident que a l’estat espanyol ha optat en gran mesura per un fals oblit i no per processar i reparar el dolor viscut, i aquest dolor que no ha pogut ser explicat i nomenat pels qui el varen patir s’ha vist que es tradueix de diferents maneres en les generacions posteriors, entre altres en forma de trastorns d’ansietat, estrès postraumàtic, depressions, conductes disfuncionals i segons alguns estudis fins i tot psicosi⁴.