Una altra premissa clau en el procés de revertir la dissociació raó-emoció i la fantasia que podem viure al marge de les relacions és posar consciència en la dependència relacional dels humans i en l’impacte que té la relació amb els altres en la pròpia construcció neurobiològica i mental. Aquesta dependència és clau en la construcció d’un sistema neurobiològic equilibrat i en el manteniment de l’equilibri i benestar mental durant tota la nostra vida.
Anant al principi. A l’inici de la vida humana (i jo diria que sempre) per poder viure les persones necessitem donar resposta a tres imperatius biològics bàsics. Aquests imperatius són la necessitat d’estimulació, la necessitat d’estructura i la necessitat de relació1.
En aquest primer moment seran precisament els processos interpersonals (bàsicament la relació amb les figures que maternen/paternen) els que proveiran l’estimulació, i alhora el context i el significat a les sensacions i emocions que en resultin, estructurant la nostra fisiologia i dibuixant el mapa de com veiem el món: les nostres creences sobre nosaltres mateixes, la resta de persones i la vida.
Transcric a dos referents: Siegel diu: «Els vincles interpersonals configures les connexions neuronals de les quals emergeix la ment. Els patrons de relació i la comunicació emocional afecten directament el desenvolupament del cervell2». Salvador, per la seva banda, afirma: «l’auto-organització és diàdica, ocorr en la interacció i en la relació entre dues persones i reflexa la manera fonamental en què la ment s’autodefineix3». De manera que relacions empàtiques possibiliten la configuració d’un cervell coherent que dóna lloc a una ment integrada.
En canvi les relacions doloroses impacten dificultant la regulació coherent neurobiològica i mental. Quan es dóna una fallida relacional important, com quan es produeix abús físic, emocional, crítica, humiliació, abandonament… afectarà a la percepció dels estímuls i a la creació d’estructura, i per tant a la construcció de la pròpia identitat i patrons de funcionament.
Afortunadament tenim un cervell d’una plasticitat impressionant. Aquest fet permet, en gran mesura, la possibilitat de reconstrucció. En aquest sentit la teràpia és una manera de reparentalització i d’aprenentatge estratègic per reeditar la imatge d’un/a mateix/a i els propis patrons de funcionament. Segons Salvador aquesta reedició es pot aconseguir a partir d’una teràpia relacional i una experiència de contacte continu en la què la persona pugui incorporar una nova figura de cures que proveeixi les bases per a un nou sistema d’autorregulació4.
En la meva opinió aquest procés de (re)regulació no serà només possible a partir d’un procés terapèutic. L’establiment de vincles segurs, empàtics i curosos pot permetre a una persona redibuixar el seu mapa d’autoidentitat i de percepció dels altres i del món, possibilitant una estructura neurobiològica més estructurada i integrada i donant coherència al self mental. Per a això és essencial la recuperació dels vincles comunitaris com a espai segur en el què créixer i actualitzar-nos de manera coherent.
Cal recordar que el principal sistema d’autoregulació emocional que tenim (i ja vàrem veure la importància del sistema emocional límbic a l’anterior article) és la relació amb els altres. En això la teoria polivagal de Porges és molt clara: el nostre sistema nerviós autònom està constantment comunicant-se i sincronitzant amb les persones properes fins al punt que tenim la tendència a reproduir els estats del qui ens envolten. Per això connectar amb persones que estan segures, sintonitzades i presents és una molt bona manera de restaurar un sistema nerviós autònom saludable, i en conseqüència aporta de manera clau en el procés de regular-nos neurobiològicament i mental. En altres paraules: depenem del sistema social extern per créixer i madurar5.
I amb això vull tornar a la frase que transcrivia a la primera part de l’article (I) i que feia referència a la «fantasia de la individualitat» d’Almudena Hernando, la fantasia que considera que «l’individu es pot concebre al marge de la comunitat, i que la raó pot existir al marge de l’emoció; que com més individualitzada està una persona, manco necessita vincular-se amb una comunitat per sentir-se segura, i que quant més utilitza la raó per relacionar-se amb el món, manco utilitza l’emoció»6.
Crec que queda clar que no és així en cap cas. Ni som individus independents dels altres ni som individus amb possibilitat de funcionar amb una raó independent de les emocions. Som individus absolutament dependents (i això està lluny de ser un pes com se’ns ha inculcat des de fa segles, sinó tot el contrari). Som individus que necessitem de la relació amb els altres per al nostre equilibri personal, i per tant també grupal i social. Això sí, el repte no serà només d’autoregulació neurobiològica i mental individual que evidentment ens equilibra i empodera com a persones. Des d’aquesta perspectiva el repte serà revertir la tendència individualista i possibilitar la construcció de sistemes de relació (grupals i col·lectives) empàtiques, segures i presents on possibilitar el creixement i empoderament col·lectiu. No podem seguir separant raó d’emoció, ni individu de grup ni grup d’entorn ni entorn de Planeta i Vida.
El que planteig aquí és una invitació a revertir l’ordre il·lustrat i patriarcal heretat, canvi absolutament necessari per actualitzar la nostra cultura en clau de present. Posar consciència a la necessitat de canvi de paradigma en un món que evidencia una crisi sense precedents. Només amb un canvi en el què revertim la dissociació podem ser resilients en escenaris futurs desconeguts, on necessàriament necessitarem de persones connectades amb elles mateixes en la seva totalitat (cos-emoció-ment i afegiré també espiritualitat) per teixir xarxes grupals socials en equilibri i per tant poderoses per construir nou camins .