Tocaria que quedàs enrere la màxima cartesiana de vincular l’existència humana a la raó, al pensar. El canvi de paradigma que va aportar la Il·lustració va implicar desconnectar-nos, dissociar-nos. Una part de la humanitat (i amb el colonialisme globalitzador progressivament una gran part d’ella) va perdre la mirada integrada de sí mateixa. Es va deixar de veure que existim perquè sentim, ens vinculam, ens relacionam i sí, també (i no només) pensam.
Les evidències neurobiològiques mostren dues coses importants: 1) la impossibilitat de pensar sense sentir, qüestionant la presumpta objectivitat humana pel simple fet que no hi ha pensament que neurològicament no hagi passat abans pel sistema límbic (però sí sensacions i emocions que s’expressen sense haver arribat al còrtex pensant)1 i 2) la dependència relacional dels humans en la construcció d’un sistema neurobiològic equilibrat (depenem del sistema social extern per créixer i madurar2).
Però tot i això segueix viva la convicció il·lustrada (i patriarcal) que «l’individu es pot concebre al marge de la comunitat, i que la raó pot existir al marge de l’emoció; que com més individualitzada està una persona, manco necessita vincular-se amb una comunitat per sentir-se segura, i que quant més utilitza la raó per relacionar-se amb el món, manco utilitza l’emoció»3. Almudena Hernando ho anomena: «la fantasia de la individualitat» en un llibre que consider de lectura imprescindible.
Vull reproduir íntegrament un paràgraf on hi diu (la traducció és meva): «Si no s’aconsegueix revertir la direcció i el ritme accelerat que aquest ordre dissociat (patriarcal) imprimeix al canvi social, existeix el risc de dissenyar polítiques cada vegada més allunyades de la realitat humana, de les veritables necessitats emocionals de la ciutadania, de la capacitat de sustentació del planeta i de la pau social. Mai com ara ha estat necessària una crítica (feminista) contra la dissociació que defineix el poder que ens regeix, raó per la qual segurament mai com ara serà tan combatuda pel discurs social (patriarcal)4».
(Imatge: https://fatinha.com/)
1Castellanos, N. (2022) Neurociencia del cuerpo. Cómo el organismo esculpe el cerebro. Editorial Kairós. Barcelona.
2Salvador, M. C. i Bourquin, P. (2022) ¿Quién soy yo? De la disociación a la integración. Editorial Desclee de Brower. Bilbao (p.19)
3Hernando, A. (2018) La fantasia de la individualidad. Sobre la construcción del sujeto moderno. Traficantes de Sueños. Madrid. p. 35