No és possible pensar sense sentir. Com deia a l’anterior article no hi ha pensament que neurològicament no hagi passat abans pel sistema límbic. En canvi sí sensacions i emocions que s’expressen sense haver passat pel neocòrtex.

És més. El sistema límbic, ràpid i autònom, rep el que li arriba del cos de manera directa o a través del tàlem. El cor, els intestins, els pulmons, la pell… estan íntimament connectats amb el nostre sentir.

Cos i emoció van de la mà de qualsevol pensament que generem. Pretendre relegar cos i emoció a un paper secundari posant la raó com a procés mental independent és una fantasia. En aquest petit article propòs mirar les bases neurobiològiques que ho demostren.

Simplificant podríem dir que el nostre cervell està format per tres sistemes cerebrals interconnectats entre ells en els què la informació es va processant de baix a dalt.

El primer, ubicat a la base del cervell, allà on arriba la medul·la espinal, és el més primitiu. També és conegut com a cervell reptilià. És pur present, en ell no hi ha ni passat ni futur. Regula les conductes automàtiques: respiració, batec del cor, caminar, equilibri… I el que en aquest punt ens interessa: processa la informació sensorial i motora que li arriba des de tot el cos (menys l’olfacte). Actua de manera ràpida, mecànica i, important, inconscient. M’agrada la manera poètica en què descriu Castellanos una de les seves estructures més rellevants: «El tàlem és la font per la què emana l’exterior dins del nostre cervell, aturant només durant la son»¹. De manera que ja tenim el principal canal d’entrada de la informació al cervell: la interna del propi cos (interocepció i propiocepció) i externa (a través del tacte, oïda, vista, gust), que tot i que inconscient, ja activa respostes essencials per al funcionament i supervivència del nostre cos. L’olfacte, què interessant!, va directe al sistema límbic.

Per tant, el segon és el sistema límbic o emocional. I aquí, entre altres, hi trobem dues estructures importantíssimes que avui ens interessen: L’amígdala i l’hipocamp.

Podem dir que l’amígdala és com el detector de fum del cervell. Se’n fa càrrec de processar la informació que li arriba des del cervell reptilià (i l’olfacte) per identificar si hi ha perill i reaccionar de cara a l’autoprotecció. La reacció implica activar la resposta corporal que consideri més oportuna (i aquí encara no hem arribat a cap decisió pensada!). I no només processa i activa reaccions, sinó que també crea una espècie de registre (memòria «implícita» o no conscient) del que pot considerar-se segur i què no per a la persona a partir de les seves vivències (sent absolutament determinants les que es donen durant la gestació, primera infància i adolescència).

Dit d’una altra manera, l’amígdala dibuixa el mapa perill/seguretat/adaptació a l’entorn de la persona, que si no hi ha revisió pot mantenint-se en funcionament (reaccionant) de la mateixa manera tota la vida, tot i que les situacions originàries hagin desaparegut. Com que l’amígdala ho recorda tot, bastarà que s’identifiquin senyals que es pareixin a aquelles situacions originàries (ja ho va aprendre i ho ha automatitzat) per reactivar-se de nou i anar consolidant mecanismes cada cop més sòlids. El problema és quan aquests mecanismes deixen de ser funcionals.

L’hipocamp serà la segona estructura crucial del sistema límbic. I importantíssima! Aquí és comença a posar consciència i recordar (o oblidar) el que s’ha mogut fins ara al nostre cos i cervell reptilià i límbic. És aquella estructura per la qual no podem recordar conscientment res de quan érem petites perquè fins que no passen uns tres anys no ha madurat suficientment per fer la seva feina. I quina és aquesta feina? Principalment serà poder tenir memòria explícita (conscient) de les nostres vivències (si les pot registrar).

Concretament té tres funcions claus: contextualitzar (permet recordar que un succés va passar en un context concret), seqüenciar (permet identificar la seqüència del succés, des del seu inici fins al seu final, de manera que permet recordar si ja ha acabat) i simbolitzar (permet posar paraules al que sentim, al que vivim). Si l’amígdala ha considerat que hi havia perill i ordena la secreció de cortisol (hormona de l’estrès) per activar la resposta corporal, aquest cortisol inundarà l’hipocamp provocant la seva inhibició. En aquest cas no podrem identificar en quin context ha succeït aquest succés, no podrem identificar si ja ha acabat ni li podrem posar paraules, per la qual cosa els fets traumàtics són viscuts fora de context, no s’acaben mai i són sentits i recordats somatosensorialment però no amb paraules. No podem saber que aquest succés ja ha passat i que ja estem segures, ens seguirem sentint en perill, tot i que sense poder-li posar consciència².

Pensem que el circuit intern entre aquestes dues estructures cerebrals no només és de baix a alt. All tàlem també li arriben informacions del sistema emocional, de manera que regularà la resposta corporal en base a aquesta.

Per tant, conscient (perquè l’hipocamp ho pugui recordar) o no (perquè l’hipocamp no ho ha pogut registrar), l’impacte que tendrà el que es mou entre el cervell reptilià i el sistema límbic serà determinant a molts nivells ja que estructura en gran mesura gran part del mapa de com vivim, sentim, percebem el món i la nostra resposta davant ell. I tot això sense que encara hagi participat la tercera estructura cerebral i més recent evolutivament, el nostre neocòrtex.

Aquesta darrera capa del cervell, el neocòrtex, és la part més evolucionada i recent de l’escorça cerebral i és responsable de funcions cognitives privilegiades i complexes com el pensament, la memòria i el llenguatge… i ens permet l’anàlisi, la planificació, la reflexió, la comparació, la presa de decisions… moltes funcions essencials! No entrarem ara en la descripció d’aquesta tercera estructura cerebral, només assenyalar que tot el que en aquesta estructura es processi haurà passat prèviament per les dues estructures cerebrals prèvies i no pot funcionar sense elles.

Benvingut doncs el repte de revertir la dissociació. Som éssers corporals, emocionals i pensants. I precisament la interconnexió entre totes les parts ens fa meravellosament humanes. Ens enriquim de la interdependència i de la relació… també a nivell cerebral! Retornem la mirada integradora als nostres sers, per guanyar integrant de nou el que un dia es va (creure que es podia) dissociar.