Por i dolor al part

A principis del segle XX a Alemanya hi havia un centre hospitalari on et deien que era possible parir sense dolor. Era el «son crepuscular barbitúric». Hi havia dones que arribaven de molts llocs per experimentar-ho, fins al punt de agafar un vaixell des dels Estats Units durant la gestació per poder parir allà. El que feien era administrar un còctel escandalós de drogues, entre elles barbitúrics, que una de les coses que provocava era amnèsia. Te drogaven i quan despertaves no recordaves res. Et donaven al teu nadó net i vestit. S’havia esborrat el part. Si havies sentit dolor no ho sabies. Ja no existia1.

Ja feia anys que la entrada de la «ciència mèdica» havia començat a reconstruir el concepte del part i per tant la seva vivència. A Occident, amb la condemna divina del «parireu amb dolor» del cristianisme, feia segles que s’avisava a les dones que en aquesta part de les nostres vides (i en tantes altres que impliquessin sexualitat) el plaer no hi tenia entrada. Per tant, el missatge que equipara part i dolor ve de lluny.

Per tant, amb l’apropiació del coneixement del part des de l’àmbit mèdic i hospitalari i la reelaboració cada vegada més sofisticada del missatge de part=dolor, es convertia en ideal que el part fos quelcom aliè als nostres cossos i controlat pels científics. Fàcil i sense dolor. Què més volíem? Fos com fos, implicava la renúncia al nostre cos, al nostre propi poder i als nostres parts.

És cert: fa por el tenir dolor. Per a mi és un exemple impressionant de com la cultura pot afectar al nostre sistema nerviós i de com aquest s’activa provocant la resposta que s’havia anunciat. És la profecia autocumplida i retroalimentada dia a dia.

La por augmenta les possibilitat de sentir dolor, que pot arribar a ser molt intens. En societats on el part està molt medicalitzat les dones senten més por i existeixen majors percentatges de demandes d’administració d’epidurals o de naixements per cesàries, com als Estats Units. En canvi a Holanda, on només un terç de les dones tenen parts hospitalaris i està molt normalitzat el part natural, la percepció del dolor és molt menor i es fa servir molt menys l’epidural i per suposat les cesàries. Per tant, la por es pot aprendre. I desaprendre.

Com funciona el mecanisme de la por – dolor al nostre cos durant el part?

Les dones sabem parir. És un mecanisme fisiològic tan natural com sentir desig, estimular-se i tenir un orgasme. Està demostrat que persones que no tenen un espai íntim per poder defecar o orinar tenen dificultats per poder-ho fer i poden arribar a complicacions. Igual passa amb el part. Si no hi ha por i les condicions són les adequades, les dificultats i complicacions es redueixen moltíssim. Igual que no tendries un orgasme amb por al cos pensant que el sexe pot fer mal i envoltada de gent que no coneixes que et mira i et diuen què has de fer i il·luminada amb un focus potent de llum blanca i sense poder-te moure…

Quan hi ha por és perquè s’activa l’amígdala, una part importantíssima del sistema límbic del nostre cervell. L’amígdala és com el detector de fums. A l’amígdala li arriba tota la informació del nostre exterior i del nostre interior (inclosos els pensaments). Segons què rebi pot emetre un missatge de «perill!». Si l’amígdala sent que hi ha perill activarà els mecanismes per poder sobreviure i tenir el cos en alerta per si s’ha d’escapar, lluitar o congelar-se. Creieu que podríeu fer l’amor amb el cos en mode fuita, lluita o congelació? Igual amb el part.

A més, l’estat d’alerta fa activar el sistema simpàtic del sistema nerviós autònom, i per tant l’adrenalina (entre altres), i inhibeix el sistema parasimpàtic, que permet la relaxació i el descans. Les fibres que fan el treball de part a l’úter requereixen del treball harmoniós dels dos sistemes (simpàtic i parasimpàtic). Si predomina sobretot l’activació (simpàtic) aquest treball és dolorós, ja que falta la col·laboració dels sistema parasimpàtic. A més com el cos està en estat d’alerta l’oxigen anirà a concentrar-se en parts del cos necessàries per poder atendre l’estat d’alerta i deixarà a mínims l’úter, ja que entén que no és moment de parir. Per tant la manca de l’oxigenació adequada també farà augmentar el dolor i dificultarà el procés natural del part.

Crec que tenim feina en reconstruir el relat de com pot ser un part, i tenim el dret a reclamar a què no ens fiquin més la por al cos. La ciència és meravellosa i ens pot ajudar quan faci falta. Alhora els nostres cossos són poderosos i intel·ligents, es mereixen la nostra confiança i seguretat per poder anar cap al part cada vegada amb menys por.

1Pots trobar més sobre aquesta història al llibre de Randi Hutter Epstein, ¿Cómo se sale de aquí? Una historia del parto